Sunday, May 21, 2006
Inici
Bueno pues (Bé doncs) el meu blog ja està creat. Avui els astres s'han posicionat i han afavorit les circumstàncies per tal de crear una "cosa" que ja fa temps que en sento a parlar. Fa temps que vaig sentir això del blog, però fins als últims dies no hi he decidit a entrar-hi, gràcies a la experiència positiva dels altres tres jinetes. Ells, l'òscar, el dani i el chicho, són els companys de viatge des de ja fa temps, i el cert, és que ja hem viscut unes quantes coses junts (ho repassarem en un altre moment) i això del blog sembla una bona manera de compartir-les, recordar-les i ampliar-les.
Com ja heu pogut entreveure, no passaré a la història com a gran escriptor ni literari. De fet, mai m'ha agradat gaire escriure, i suposo que deu anar lligat a la meva poca afició per la lectura, però bé les coses són així, i en principi és una cosa que no em treu el son. Amb això vull dir, que no buscaré crear grans redactats ni unir vuit frases subordinades, entre altres coses perquè crec que tampoc me'n sortiria. El meu llenguatge serà estàndard, planer i clar.
Per tota aquella gent que algun dia llegeixi aquestes línies de presentació i no coneixi gaire de mi, només comentar que esteu davant d'un noi de 23 anys amic dels seus amics i bastant normal. Aquest personatge acaba d'acabar (valgui la redundància, ja heu vist el meu alt nivell literari) la carrera, on no crec que hagi après gaire (es confirma la teoria de la senyal) i on s'enfronta a una situació similar a la que la sabiesa popular ha batejat com "vas més perdut que una vaca en un pàrquing". Sí, aquells que ja hi hagueu passat m'enteneu. Aquell moment en què has acabat el camí marcat i has d'anar a buscar l'inci del següent tram del camí (que també està molt marcat). Aquell tram en què la societat espera que trobis una bona feina, visquis fora de casa però encara no en parella (¿?), més tard t'hipotequis durant 76 anys i formis una família feliç, amb quants més fills millor. Aquell moment en què per sort, tothom del teu voltant està com tu, que et preguntes si ja ha arribat d'esclavitzar-te amb un treball fins la jubilació (desenganyeu-vos, no serà als 65), o potser allargar aquesta etapa tant (ja) enyorada com és la d'estudiar (també mereixerà una menció en algun altre moment). Aquell moment que tot es comença a relativitzar i ja no fas botellon (en català ampollot) per pagar-te algun cubata al bar i/o discoteca i també comences a sortir de festa en cotxe, com uns senyors. Bé me n'he anat bastant per les "rames" i us diré que ara estic treballant de forma temporal a un negoci familiar, una multinacional establerta a més de 130 països, poc creïble oi? Res, un negoci petit, que de moment va bé per donar un cop de mà i agafar experiència. Si llegiu aquest text d'aquí un temps, pot ser que les coses hagin canviat, pero ara, a maig de 2006, les coses estan així.
Bueno, en un altre moment ja em dedicaré a parlar de més coses de mi, dels meus inestimables amics i altres temes d'interès. Fins al moment, espero que aneu enriquint aquest modest blog, i sobretot que us ho passeu bé llegint-lo.
Una abraçada i salut!
Jordi
Com ja heu pogut entreveure, no passaré a la història com a gran escriptor ni literari. De fet, mai m'ha agradat gaire escriure, i suposo que deu anar lligat a la meva poca afició per la lectura, però bé les coses són així, i en principi és una cosa que no em treu el son. Amb això vull dir, que no buscaré crear grans redactats ni unir vuit frases subordinades, entre altres coses perquè crec que tampoc me'n sortiria. El meu llenguatge serà estàndard, planer i clar.
Per tota aquella gent que algun dia llegeixi aquestes línies de presentació i no coneixi gaire de mi, només comentar que esteu davant d'un noi de 23 anys amic dels seus amics i bastant normal. Aquest personatge acaba d'acabar (valgui la redundància, ja heu vist el meu alt nivell literari) la carrera, on no crec que hagi après gaire (es confirma la teoria de la senyal) i on s'enfronta a una situació similar a la que la sabiesa popular ha batejat com "vas més perdut que una vaca en un pàrquing". Sí, aquells que ja hi hagueu passat m'enteneu. Aquell moment en què has acabat el camí marcat i has d'anar a buscar l'inci del següent tram del camí (que també està molt marcat). Aquell tram en què la societat espera que trobis una bona feina, visquis fora de casa però encara no en parella (¿?), més tard t'hipotequis durant 76 anys i formis una família feliç, amb quants més fills millor. Aquell moment en què per sort, tothom del teu voltant està com tu, que et preguntes si ja ha arribat d'esclavitzar-te amb un treball fins la jubilació (desenganyeu-vos, no serà als 65), o potser allargar aquesta etapa tant (ja) enyorada com és la d'estudiar (també mereixerà una menció en algun altre moment). Aquell moment que tot es comença a relativitzar i ja no fas botellon (en català ampollot) per pagar-te algun cubata al bar i/o discoteca i també comences a sortir de festa en cotxe, com uns senyors. Bé me n'he anat bastant per les "rames" i us diré que ara estic treballant de forma temporal a un negoci familiar, una multinacional establerta a més de 130 països, poc creïble oi? Res, un negoci petit, que de moment va bé per donar un cop de mà i agafar experiència. Si llegiu aquest text d'aquí un temps, pot ser que les coses hagin canviat, pero ara, a maig de 2006, les coses estan així.
Bueno, en un altre moment ja em dedicaré a parlar de més coses de mi, dels meus inestimables amics i altres temes d'interès. Fins al moment, espero que aneu enriquint aquest modest blog, i sobretot que us ho passeu bé llegint-lo.
Una abraçada i salut!
Jordi
